La UPC per a construir

Coincidint amb el seu 50è aniversari, i en plena pandèmia, la Universitat Politècnica de Catalunya està immersa en un cicle electoral per renovar els seus principals òrgans de govern que ha començat amb la renovació del seu claustre i segueix amb l’avançament de les eleccions a rector que havien de tenir lloc al novembre. Un equip de professors profundament compromesos amb la UPC i amb experiència de gestió en diversos òrgans de govern de la universitat considerem que cal presentar una alternativa per enfrontar amb energies i idees renovades els reptes que esperen a la UPC en els propers anys.

El problema més important de la UPC ara mateix és la renovació generacional. L’edat mitjana del Personal d’Administració i Serveis (PAS) és de 48 anys i la de Personal Docent i Investigador (PDI) de 54. Tot i que l’edat mitjana no descriu bé la situació, perquè el 57% de la plantilla de PDI té més de 54 anys i la moda és de 57 anys. Això és conseqüència de la congelació de facto de plantilles entre 2010 i 2018, en la que la UPC va perdre al voltant de 300 PDI, compensats pel l’espectacular augment del professorat associat a temps parcial. El primer i més important objectiu del proper rector de la UPC és definir el model d’universitat. Els professors associats a temps parcial (ATP) han de fer el 40% de la docència com estan fent ara mateix? O cal lluitar per recuperar la plantilla a temps complet perduda durant la passada dècada? Podem fer de la necessitat virtut, establint mecanismes en aquesta renovació generacional per tal de corregir l’històric desequilibri de gènere?

Un altre problema és el model de gestió. La plantilla de PAS ha patit també fortes reduccions. Una part important del personal administratiu i de suport a la recerca que s’ha jubilat no ha estat reposat. Pel què fa a la gestió, el principal argument per crear les Unitats Transversals de Gestió (UTG) va ser la manca de personal administratiu. Els dos fenòmens s’han traduït en una redefinició de facto de l’estructura departamental. El suport al PDI ha caigut dràsticament. Els departaments com a unitats bàsiques s’han aprimat fins a l’extrem que ara mateix les direccions de departament no tenen suport directe de gestió diària de les seves funcions. La pandèmia ha dificultat encara més la gestió diària. Considerem que cal repensar el model de gestió, recuperant el servei de proximitat al PDI sense alterar el funcionament de les UTG, doncs aquestes estan oferint serveis imprescindibles pel bon funcionament de la universitat.

Pel què fa a la docència, la pandèmia que estem vivint ens ha obligat a transformar la docència en no presencial en un esforç extraordinari; es pot estimar que la comunitat UPC ha invertit més d’un milió d’hores en aquesta transformació durant el darrer any, responent de forma solvent al repte plantejat. Superada la pandèmia, la UPC haurà de recuperar el model presencial, però és clar que les eines que hem emprat durant aquest període continuaran estant disponibles. La docència presencial de 2025 no serà igual que la de 2015. Cal aprofitar la feina feta i el què hem après i emprar-ho per tal de fer una universitat millor, més eficient i competitiva i, en definitiva, més útil pel nostre estudiantat. I en aquest procés cal escoltar a l’estudiantat, aprofitant sinèrgies i establint mecanismes de participació àgils.

Aquestes noves eines docents obren la porta a una nova via d’internacionalització. Ser internacional vol dir ser més empàtic, més tolerant, més obert, és per això que és important que la nostra comunitat sigui internacional, perquè ser-ho ens fa millors. Fins ara la mobilitat, la via més freqüent per a la internacionalització, no estava a l’abast de tothom. Les eines online i l’aposta per les universitats europees ens permeten democratitzar l’experiència internacional a tots l’estudiantat, independentment de la seva renda, de si tenen un problema de salut o un familiar depenent al càrrec.

Menció específica mereixen els estudis de màster i doctorat. Cal afrontar la continua disminució del nombre d’estudiants de doctorat, destinant suficients recursos, fomentant l’interès de l’estudiantat per l’activitat de recerca i activant polítiques actives d’inserció dels nostres doctors i doctores al teixit empresarial. I cal potenciar la difusió internacional de la nostra oferta de màster i doctorat, i intentar aconseguir l’equilibri amb l’estudiantat que decideix prosseguir els seus estudis fora de la UPC.

L’altra pota de l’activitat acadèmica, la recerca i transferència de tecnologia, ha patit també la duresa de la passada dècada. Molts projectes de recerca es van reduir, els equipaments envelleixen, i l’activitat de R+D+I s’ha mantingut, fonamentalment, mercès a l’esforç del PDI i l’aposta pel finançament europeu. Però molt d’aquest PDI s’acosta a la seva jubilació. Cal incorporar PDI jove que pugui mantenir i renovar l’activitat de recerca, i cal aconseguir recursos per renovar l’equipament que va quedant obsolet. Cal afrontar també els reptes de la societat, la transició energètica, el canvi climàtic i la incorporació de la intel·ligència artificial i la bioenginyeria en cada cop més àmbits. Aquesta és una tasca del PDI i dels grups de recerca, però cal que el consell de direcció vagi més enllà d’aplaudir els seus èxits, ha de fer polítiques actives que acompanyin i facilitin la tasca del PDI.

Finalment, cal ésser conscients de la importància de la UPC en el seu entorn. La UPC està entre les 20 empreses i institucions més grans de Catalunya per volum de personal propi. Però la comunitat UPC implica més de 40.000 persones, sense comptar els alumni. En termes econòmics el seu impacte directe i indirecte en el país és extraordinari. Cal sensibilitzar als poders públics de la importància d’un sistema universitari públic sa i competitiu en el progrés d’un país. Cal ser un referent tecnològic però també cultural, defensant, per exemple, el paper de la llengua catalana en un món globalitzat. Cal ser també un referent ètic en les àrees de tecnologia dura i tova que ens defineixen. I cal interactuar èticament amb la societat valorant l’impacte directe que la UPC té en el teixit econòmic del país quan pren les seves decisions sobre serveis i subministraments. Cal, en definitiva, ser la universitat tecnològica que necessita la societat catalana en el segle XXI.

Amb els 50 anys la UPC arriba a la seva maduresa com a institució. Per construir la UPC del segle XXI, per continuar essent el referent tecnològic del nostre país, la UPC necessita esforç i imaginació. La UPC necessita un nou rector i un equip de govern a l’altura dels reptes que enfronta.